Les coses començen a ser rutinaries, i quan ho deixen de ser es perquè dins meu o em fa tenir un excess d'anims o em preocupa. Aquests ultims dies em trobo realment preocupada per mi, per mi mateixa. Després d'haver pasat fasetes en les quals tractava la mort, l'amistat, la conficança, etc. ha aparegut l'amor, l'amor que s'ha convertit en una por en mi o una questió sense resoldre depen en el moment que començo a fixarme. Es una por de no trobar res, ningu o fins hi tot de no arribar a sentir mai més. Tinc la sensació de tenir el cos mort, com si no hi hagues anima on perfora on fer mal on patir, i on donar estimació.
Però després recordo les meves abraçades, els meus somriures, les meves ganes de viure, els meus amics, els meus familiars, les persones de cada dia, els nens que em demanen que quan em fagi gran els porti a veure món i els grans que m'hi volen portar. Llavors a pesar de no tenir amor shakesperia, trobo amor al meu cos. I me'n adono, que vull arribar lluny, molt lluny i sino arribo mai a tenir amor per lu menys portar-lo allà on més el necessitin.
Igual que el que m'en dóna a mi la música, la nit, els somins i el riure.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
maco el que has escrit :)
que tal tot?^^
Publica un comentari a l'entrada