quiero ...

Hoy tengo ganas de todo esto:

Y más si se que puede que te encuentre allí

Que el món m'escolti

"Ja tinc la dosis de sucre que trobava a faltar, ara nomes queda comença l'institut"
Aquests eren el meus pensaments mentres sortia de la botiga de llaminadures del poble. Al fons veia una parella, semblaven ells, semblava amor, semblava que estiguesin un per l'altre, semblava que s'estimaven i tota amb la seva mirada. No ho sabré mai. La meva vista no ha donat per més o potser la nena que tenia al meu costat m'ha distret.

La seva mare la feia saltar, mentres tatarejava una canço... pujarem a dalt dels cims amb el cor alegre, baixarem a la vall quan es fagi fosc. Aquella nena no veurà mai la foscor. Ho notava en el seu riure, en les abraçades d'amor que tenien mare i filla, en la seguretat que tenia la nena de qui tenia al seu costat estaria allà sempre, pero sobretot veia com s'estimaven.

Me'n he adonat, les mirades ens poden mostrar molt, pero una caricia, un gust, una olor, poden fer veure el cervell que estem al costat de la persona adequada, amb la persona que estimem. Ens confirmen tot alló que només sembla.



Aquella nena era cega.

La vida baja y sube

Tothom insisteix en la dita o millor dit intent de dita, de que la vida es com una montanya rusa, que puja i baixa. Aixo significaria que primer bé alló que es dóna la gratitud i després alló va decaient fins un simple pla. Pero algú sabria dirme on comença aquesta gran pujada? I on acaba?

- Guau! Saps on he pasat més por? Quan pujavem.

- Que dius? Doncs jo no. Jo la baixada ha sigut mortal.

Doncs el que us deia la vida no son ni pujades ni baixades, son moments. I alguns d'aquest moments contenen l'adrenalina de pujades i baixades, com la majoria que paso amb ella.

Llavors Carla quan dius que anem aqui?

L'ultim sopar

Segurament ho hauré comentat algun cop sobre que el meu pare es professor d'historia. Tothom té la sensació que quan tens el papa enterat de la materia el fas servir com el traductor del mundo.es per tot alló que tracti sobre obres d'art, biografies, batalles, regim i tot alló que compon el gran llibre de l'historia. Potser que jo no sapiga fer servir l'enciclopedia parlant que es mun pare, o simplement no ens entenem. Pero com pot arribar a ser de sorprenent la genetica.

Quan entres a casa d'algu i trobes un quadre penjat en la paret, l'observes amb un analisis ràpid. Si el que mostra es algú conegut, si l'ha fet algu conegut o simple el quadre es conegut. Allà es queda. Penjat. No passaria res si el quadre realment no té un misteri per resoldre, seria com una canço sense sentit.

Es en aixo on he trobat en que passar el temps, en trobar el misteri del artista, el que ens amaga, el que vol fer-nos acostar-nos.

Un dels quadres que te més expectació sobre que amaga seria l'ultim sopar, pero en aquest quadre es on es queden els aficionats.

A mun pare i a mi ens uneix Vermeer...

Dame un cigarrito...

Algunos se dedican a anhelar aquello que se les presenta en la vida, son aquella gente realista, realista con suerte.

Y después estamos aquellos que pasamos por lo que anteriormente pasaron los realistas, las ilusiones. Somos ilusos buscando sonrisas, pero mientras lo tengamos en cuenta de que solo son sueños pasajeros que ocurren en ciertos momentos, ya nos valen para ser ilusos con suerte.

Es la ilusión más realista de todas que tengo

Momentos demasiados salados

Sigo y sigo llorando, y se que seguire llorando.

Porqué simplemente echo de menos a todos.
A los que quise, a los que quiero, y a los que volveré a querer.

Jo també tinc dies cursis de color rosa

Hi ha dies que simplement t'aixeques amb un pensament postitiu al cap.

Fiques la teva musica, i saltes del llit com si el dia et demanes ajuda perqué pugui sortir el Sol.

Una trucada et pot fer veure que tens persones al teu voltant que t'estimen.

I llavors com tot el que veus es com si fos rosa, creus que les persones que trobes en les fotografies tornaran algun dia, només cal esperar i per suposat que no tornan de la mateixa forma, es la manera de sorprendres un mateix, i veure que quan arriba aquell dia un somni s'ha fet realitat. Encara que es porti molt a dins, encara que poques coses t'ho vulguin fer veure.

Pero avui puc reconeixer que he tingut nostalgia d'aquells dies...

El meu peix, el Dijous, soc el seu fons marí, perqué sino em troba a faltar, va en seriu.

Paper, vidre, plastic, organic i tot aixo en català!

Aixo de estar per mi esta resultant se molt més facil del que pensava.

En aquest moment els meus lectors (parlo com si tingues més de 10 visites al dia, que tindria sort si hi passesin més de 2) deuen estar sorpresos, ja que poques vegades em dirigeixo a vosaltres en català. El Joan, un català de per vida m'ho va comentar més d'una vegada. Principalment m'agrada més expressar-me en català, pero escribia en castellà perqué fos algú més internacional, fins que google va decidir que no, que no era aixi. El català es la segona llengua més utilitzada en els blogs personals, increible oi? Amb lo gran que pot arribar ser el món, una llengua com el català esta en la posició de plata.
Al principi m'ho he pres a broma, i he decidit comprovar-ho en la realitat.
I si, es aixi. Com es aixo? els catalans estem enganxats als blogs? doncs no, es que RECICLEM, (ja esteu pensant, aquesta noia delira) i es que moltes escoles fan servir els blogs per presentar les redaccions. Aixo m'ha fet recordar els e-mails de la Montse, que també es una altrenativa de reciclatge.
Si es que realment avui en dia hi ha dos tipus de persones, les que reciclen que troben contenidors fins hi tot en cada apartat de l'IKEA, o els que creuen que el paper de plata es adob per les plantes.

Doncs que m'agradat aquests canvis de tema bruscus.


Escribu molts blogs en català! No imprimiu, sino paseu-ho! I sobretot RECICLEU!