Tothom insisteix en la dita o millor dit intent de dita, de que la vida es com una montanya rusa, que puja i baixa. Aixo significaria que primer bé alló que es dóna la gratitud i després alló va decaient fins un simple pla. Pero algú sabria dirme on comença aquesta gran pujada? I on acaba?
- Guau! Saps on he pasat més por? Quan pujavem.
- Que dius? Doncs jo no. Jo la baixada ha sigut mortal.
Doncs el que us deia la vida no son ni pujades ni baixades, son moments. I alguns d'aquest moments contenen l'adrenalina de pujades i baixades, com la majoria que paso amb ella.
Llavors Carla quan dius que anem aqui?
1 comentari:
Sí, potser tens raó, la vida no són pujades i baixades, sinó moments... Però moments que et fan pujar fins les estrelles o moments que et fan enclastar-te contra el terra. Suposo que tot aixó de les muntanyes russes ve per les nostres sensacions. Potser és veritat que és més difícil veure que estàs al capdemunt de la pujada que quan baixes en picat... Per aixó, la lògica ens diu que tot el que puja baixa, i si em caigut es perquè em pujat abans. Millor passar les baixades de cop i fer pujades llargues, no?
Respecte el teu comentari... M'ha agradat molt. En serio, penso que tens raó, s'ha de viure... Tot i aixó, aquell text va ser fruit d'un mal moment... A mi també m'encanta escriure i penso que el text Ara va reflectir exactament el que volia que reflectís, com em sentia en aquell moment (un moment no gaire bo).
Ara es podria fer un ARA II que potser seria totalment diferent, no ho sé. Toca fer la llista ara, no? Crec que les ganes de viure-ho tot són un bon principi que faran que tot segueixi. ;) Gràciesss!
Seguiré llegin-te i veien-te.
Mil petons...!
Publica un comentari a l'entrada