dissabte, 30 d’agost del 2008

Que el món m'escolti


"Ja tinc la dosis de sucre que trobava a faltar, ara nomes queda comença l'institut"
Aquests eren el meus pensaments mentres sortia de la botiga de llaminadures del poble. Al fons veia una parella, semblaven ells, semblava amor, semblava que estiguesin un per l'altre, semblava que s'estimaven i tota amb la seva mirada. No ho sabré mai. La meva vista no ha donat per més o potser la nena que tenia al meu costat m'ha distret.

La seva mare la feia saltar, mentres tatarejava una canço... pujarem a dalt dels cims amb el cor alegre, baixarem a la vall quan es fagi fosc. Aquella nena no veurà mai la foscor. Ho notava en el seu riure, en les abraçades d'amor que tenien mare i filla, en la seguretat que tenia la nena de qui tenia al seu costat estaria allà sempre, pero sobretot veia com s'estimaven.

Me'n he adonat, les mirades ens poden mostrar molt, pero una caricia, un gust, una olor, poden fer veure el cervell que estem al costat de la persona adequada, amb la persona que estimem. Ens confirmen tot alló que només sembla.




Aquella nena era cega.

1 comentari:

auf dem Weg ha dit...

Mentre hi hagi amor, que faltin altres coses!

:)






I ARA NOMÉS QUEDA COMENÇAR L'INSTITUT... :( (amb amoooor xD)